En Toni Egea i companyia ataquen de nou! Ja ens han fet arribar cròniques espectaculars de canals de gel pel Pirineu (Serra del Cadí), descens de barrancs (Catalunya Nord) i ara, una nova escalada, tot i que ja tenim una crònica d’una escalada anterior (Cresta de Salenques) molt ben feta .
Una abraçada a tota la colla que comparteix amb tots vosaltres les seves sortides. Ells si que no són sedentaris. No us atureu, nois 🙂
CRÒNICA DE L’ESCALADA A LA CRESTA OLMO-URQUIZA
La climatologia a la tardor és molt variable als Pirineus i després d’alguna enfarinada que ja tenen alguns cims, el meu company Joan “the Boss” i jo vam decidir reprendre la cresta Olmo-Urquiza, un recorregut extraordinari, llarg i aeri, als peus de l’embassament de Canelles amb el Congost de Mont-Rebei com a teló de fons, on les seves imponents parets són atacades un cop rere altre per escaladors d’arreu, crits que l’eco s’encarrega d’ofegar pel fons del congost i, arribada la nit, uns ulls escodrinyadors encara són capaços de trobar el llum del frontal d’algun escalador a l’altra costat del congost, que torna després d’una jornada d’escalada, tot plegat una estampa d’ increïble bellesa que no et canses d’ admirar!!!
Però centrem-nos. Primer cal arribar a Viacamp (la Franja de Ponent, Osca), després recórrer 16 km per pista, per arribar a l’ alberg-refugi de Montfalcó regentat per una jove parella d’escaladors encantadors.
Sopem, dormim, esmorzem i cap a les vuit del matí ens posem en marxa. Aquesta vegada, ens diuen, que han millorat la senyalització (gràcies Joaquin Olmo i Juan Urquiza), i ho comprovem perquè aquesta vegada sí que trobem l’entrada bona a la cresta, després de fer-nos baixar tot el camí de les Cireres de l’Arboç, que ens deixa a escassos metres de l’embassament de Canelles.
Ens posem els estris i comencem a escalar. Són 14 llargs d’escalada, 6 ràpels, en total 600 metres d’escalada en roca d’excel·lent qualitat en una via graduada de MD (molt dífícil): hi ha un pas de 6a que nosaltres, hàbilment, evitem per no perdre massa temps.
És una escalada que va guanyant alçada (des de l’embassament la cresta puja cap a l’alberg-refugi despositant-te en l’ermita de Santa Quiteria). Abunden els llargs de IV i IV+, i alguns de V.
Però n’ hi ha molts trams aeris amb vistes excepcionals. També ressaltaria el llarg 7 i 8 al final dels quals has de fer un petit salt al buit… per continuar escalant i arribar a la reunió on es munta el ràpel que et deixarà en una mena de cova-passadís, des de la qual has de sortir en contraposició, com escalant una xemeneia.
Vaja, la cresta no té desperdici i és entretinguda. Per nosaltres, que no som consumats escaladors en roca, sinó amants de l’alta muntanya, vam trobar una gran varietat de sensacions i tècniques que ens van posar a prova. A tot això, val a dir que el meu company va fer gairebé tota la cresta amb botes i no amb els peus de gat usats pels escaladors, així que té molt de mèrit, trobo.
PD: l’alberg-refugi de Montfalcó és més que recomanable per diverses raons sedentàries: bona relació qualitat-preu, activitat a dojo en BTT, caçar bolets, caminar pels camins marcats o pujar el Montsec, escalada en roca (la mateixa parella de l’alberg s’encarrega d’equipar les vies, escalada en cresta o, pels més agosarats, baixar fins l’embassament, llogar un caiac, creuar l’embassament i, ja situats en en el costat català de l’embassament, es poden fer unes vies ferrades també extraordinàries.
Toni Egea per a Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris