Mostra un mapa més gran


La ruta Oristà – La Molina (Renfe) m’ha servit per superar per primer cop la psicològica barrera de 100 quilòmetres en bicicleta de carretera. Per a un cicloturista amb força experiència a les seves cames potser no té res d’especial. Ara bé, per a un ciclista novell el tema canvia totalment.  Més encara si estem parlant d’anar de 468 metres (Oristà) fins als 1888 metres (Coll de la Creueta), amb moltes pujades pel mig.

Ara podria escriure una crònica quilomètrica, mai millor dit, però no ho faré. Sí que diré però, que en un dels dies més llargs de l’any (12 de Juny) estava pedalant pel Lluçanès abans de la sortida del sol. I aquest fet, per si mateix, ja compensava tot l’esforç posterior.

Realment la idea no era anar fins a La Molina, les previsions meteorològiques del cap de setmana eren clares, a primera hora bé, però com més tard i al nord pitjor. O sigui que vaig sortir ben aviat pensant en girar cua quan la situació es tornés complicada. Volia superar els 95 quilòmetres de la Terra de Remences (recorregut curt) i crec que em vaig passar tres pobles, no pels quilòmtres i sí per les hores i el recorregut. Per sort el temps es va aguantar i tot va anar bé.

Arribar aquí no va ser fàcil…

La ruta (potser em deixo algun punt): Oristà – Olost – Perafita – Alpens – El Cobert de Puigcercòs (parada tècnica) – Sant Jaume de Frontanyà (esmorzar: fusta d’embotits 🙂 – La Pobla de Lillet – Castellar de N’Hug (parada) – Coll de la Creueta (parada i fotografia) – La Molina (Pista Llarga) – La Molina (Renfe) …. tren fins a Vic  i … Vic – Oristà per la carretera vella.

Fins a La Molina em van sortir 105 quilòmetres i, en total, més de 120 quilòmetres al tornar fins a Oristà. Vaig pedalar moltes hores, sis llargues i vaig acabar una mica tocat … 🙂

A destacar, entre moltes altres coses:

Esmorzar espectacular (digne d’un sedentari que ja portava més de dos hores pedalant) a Sant Jaume de Frontanyà . Fusta d’embotits molt completa (butifarra negra, butifarra blanca, fuet, llonganissa, xoriço i formatge), pà torrat i botella d’aigua 1,5 litres (6€). Restaurant Cal Eloi. Pendent de ser incorporat a la Gastroguia Sedentària (els millors “avituallaments” pels esportistes).

Nota: sembla que al Cobert de Puigcercós també es pot esmorzar però quan jo vaig passar estava tancat (era massa aviat).

Coll de la Creueta. Ostres, no sabia molt bé el que em trobaria i quasi me’l menjo amb patates. Llarg, llarg, quasi mil metres de desnivell en 20 quilòmetres, fins arribar als 1888 metres. Amb les hores que portava pedalant se’m va fer etern. En termes ciclistes diríem que anava força “trabat”, em faltaven pinyons i “tirava de lumbars” … sort que em vaig parar a Castellar de N’Hug perquè era el meu primer port d’aquesta duresa havent fet abans 60-70 quilòmetres “trencacames”.

Nota: recomano visitar la web http://www.ramacabici.com/, espectacular informació per als ciclistes de carretera que vulguin pujar muntanyes.

El Photoshop fa miracles, converteix una “Estrella” en una “Free” a l’arribada 🙂
(el que no he retocat són les 5h:52min i 105 km fins l’Estació de tren de La Molina)

Ara, com a ciclista novell, tinc un dubte existencial: els plats de la bicicleta són massa grans (53-39) o és que em falten quilòmetres per pujar els ports amb més “facilitat”?

I fins aquí aquest relat d’una excursió solitària que, de moment, comparteixo amb el bloc i en el futur espero compartir amb altres ciclistes a les carreteres, afortunadament poc transitades, d’aquest meravellós recorregut.



Ferran de Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris