La Montse, una sedentària en progressió, ha publicat una crònica del seu debut en la llarga distància en curses/travesses de muntanya al bloc del «aficionat» sedentari.
Aquí teniu la seva crònica:
El trail del “Monte Casto” ha estat la primera vegada a la meva vida que he completat (corrent i caminant) una distància tan llarga (el “tan llarga” depèn del lector). Durant els últims mesos i gràcies al Xevi he tingut l’oportunitat d’entrenar: una mica anant a córrer entre setmana al parc de la Citadella (Parma) i una mica fent sortides el cap de setmana a la muntanya. Això si que ho puc dir, en Xevi és el principal responsable que jo pogués acabar-lo, em va fer de “llebre” durant tot el camí, animant-me i esperonant-me quan em feia falta.
Pel que fa al trail del Monte Casto us puc dir el que segueix. En primer lloc, comentar que el paisatge és impresionant, preciós i el camí et permet gaudir de la cursa, a part de la bona organització del trail el temps va ser immillorable. Bona part del recorregut passava per boscos de castanyers, els quals a part dels colors màgics de la tardor ens mantenien en alerta, com que és temps de castanyes de tant en tant sentíem com quèien, una mica perillós però fantàstic. En segon lloc, i com a principiant, no us puc dir si és o no un trail complicat, però si jo el vaig fer és que no ho deu ser massa… segueix força pistes forestals i en general els altres trams no presenten massa dificultats, de fet podem dir que el camí és de “bon fer”.
Si algú em demana com em vaig trobar durant la cursa… tenia les referencies dels “cancellos” és a dir els temps de tall, els vam complir tots, encara no sé molt bé com. A part, només puc dir que fins el km 32 tot va ser oli en un llum, però després del control del 32… va costar força, era tot baixada pràcticament fins al final (hi havia un turonet al km 40, però res de l’altre món). Semblaria que la baixada és el més fàcil de fer… però no. Em feia mal tot, sobretot els abdominals, fins al 38 vaig patir, sort que tenia la llebre personal… després va ser un “anar fent sense parar” i resulta que vam arribar a temps.
Avui encara tinc les cames entercarades, però ja torno a tenir ganes d’anar a caminar una estoneta, i és que això del “sedentarisme positiu” és un gran què, oi sendentaris?
Més detalls de la cursa al bloc del «aficionat»: «Trail del Monte Casto»
Sedentaris.cat
El bloc dels que no volen ser sedentaris